La Oreja de Van Gogh i jo

 

“Te juro que a nadie le he vuelto a decir que tenemos el récord del mundo en querernos...” 

Avui en dia sembla gairebé impossible llegir aquestes lyrics sense entonar la melodía de Rosas de La Oreja de Van Gogh. I no només passa amb aquesta cançó, sinó també amb moltes altres com La Playa, 20 de Enero, Jueves, etcètera. 

La Oreja de Van Gogh és un grup musical originari de Sant Sebastià, format el 1996 per joves que es van conèixer a la universitat. Inicialment estava compost per quatre membres: el guitarrista Pablo Benegas, el baixista Álvaro Fuentes, el teclista Xabi San Martín, que també feia de vocalista, i el bateria Haritz Garde. Tocaven rock alternatiu d'altres grups com a aficionats. Posteriorment van començar a professionalitzar-se i van compondre les seves primeres cançons mentre cercaven per un vocalista més adequat. Després de diversos intents amb gent coneguda, Pablo Benegas va contactar amb Amaia Montero i li va proposar entrar al grup. Amaia va acceptar i va formar part del grup durant una dècada.

El 1998, l'àlbum clau del grup, anomenat Dile al Sol es va posar a la venda, aconseguint llocs molt alts a les llistes de vendes i el Premi Ondas a l'Artista de l'Any. Després de moltes gires, van publicar dos discs més, El Viaje de Copperpot i Lo que te conté mientras te hacías la dormida, consolidant-se com un dels grups amb més vendes a Espanya i Llatinoamèrica. Amb el seu quart disc, Guapa (2006) es van convertir en el primer grup espanyol en treure l'àlbum per telèfons mòbils abans que per botigues de música. En total, el grup donostiarra ha venut més de 8 milions de còpies dels seus discs.

 

El 19 de novembre de 2007 Amaia Montero va anunciar que es retirava del grup per a iniciar la seva carrera musical en solitari. Els altres components del grup van seguir endavant amb la banda i, el 2 de setembre de 2008 amb la seva nova vocalista Leire Martínez, donaren a conèixer el seu cinquè disc A las cinco en el Astoria, al que van seguir Nuestra casa a la izquierda del tiempo (2009), Cometas por el cielo (2011), Primera fila (2013), El planeta imaginario (2016) i Un susurro en la tormenta (2020).

 

Escoltar La Oreja de Van Gogh és una de les coses que més m’agrada fer. Gaudeixo totes i cadascuna de les cançons icòniques que tenen, d’ençà que tinc memòria fins avui. És curiós com un grup de música et pot acompanyar durant tant de temps en la teva vida i, així i tot, seguir fruint de les seves melodies i lletres com si fos el primer dia. És per aquest motiu que considero que La Oreja de Van Gogh m’ha format d’alguna manera com a persona, i s’ha convertit en el meu grup musical espanyol preferit.

Recomano amb èmfasi que escolteu les seves cançons si no ho heu fet mai, i us prometo que no us decebran si els doneu l’oportunitat.